El Museu d'Arqueologia de Catalunya mostra permanentment els vestigis arqueològics que il·lustren l'evolució de Catalunya i el seu entorn durant la prehistòria i la història antiga.

La seu de Barcelona està ubicada a l'antic Palau d'Arts Gràfiques, construït a la muntanya de Montjuïc amb motiu de l'Exposició Universal del 1929. Les seves col·leccions, ordenades a partir de criteris cronològics i geogràfics, proposen un viatge a les arrels de Catalunya, des dels primers homes fins a l'època medieval, oferint alhora una visió de diverses cultures de la resta de la península Ibèrica i de la Mediterrània.

Els antecedents de les col·leccions del museu es troben en la tasca de recuperació duta a terme durant el segle XIX per institucions com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Comissió Provincial de Monuments. L'any 1879, l'Estat crea el Museu Provincial d'Antiguitats a la capella de Santa Àgata. A partir de 1882 es crea al parc de la Ciutadella, per iniciativa municipal, un seguit d'instal·lacions museístiques, fins a la fundació, l'any 1915, del Museu d'Art i del Museu d’Arqueologia a l'antic arsenal de la Ciutadella (actual Parlament de Catalunya).

El 1932, la Generalitat republicana funda el nou Museu d'Arqueologia de Catalunya a l'edifici on es troba actualment, el Palau d'Arts Gràfiques, un pavelló d'inspiració renaixentista de l'Exposició Universal del 1929, que s'inaugurà el 1935 amb Pere Bosch Gimpera com a director. El Museu acull les col·leccions d'arqueologia del Museu del Parc de la Ciutadella, el fons lapidari de Santa Àgata -pertanyent a l'Estat-, a més de nombrosos fons de diverses procedències. Després de la Guerra Civil (1939) la gestió del Museu es transfereix a la Diputació de Barcelona, anomenant-se Museu Arqueològic de Barcelona. El 1995, la Diputació va transferir la gestió del museu a la Generalitat de Catalunya i va passar a formar part del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Colecció permanent:

Prehistòria: Els avenços tecnològics que es van produir a la prehistòria van ser tan revolucionaris com els actuals, tot i que molt més espaiats en el temps. La humanitat va canviar gràcies al domini del foc, a la talla de la pedra i a la fabricació de les primeres eines. Aquestes millores van ajudar a consolidar les comunitats i a estimular el seu progrés material. L'agricultura, la ramaderia i la producció de ceràmica també van ser autèntics revulsius, que van portar a la sedentarització, a l’acumulació d'excedents i a l'inici del comerç.

Per fi alguns grups podien especialitzar-se en tasques diferents de l’estricta recerca d’aliments, com ara la metal·lúrgia o la producció de joies, autèntics objectes de luxe de l’època. Noves necessitats generaren nous pensaments, formes artístiques i simbòliques cada cop més elaborades. Les mateixes societats evolucionaren envers models més complexos, amb l’aparició de les primeres jerarquies i dels primers dissenys urbans.

A poc a poc, les cultures prehistòriques varen aglutinar l'ànima col·lectiva europea d'una forma definitiva. Nosaltres som hereus directes d'aquell món.

Els ibers:  Els ibers no van sorgir del no res, ni d’un dia per l’altre. La civilització ibèrica fou el resultat d’un procés. Estimulades i influïdes pels contactes amb fenicis i grecs, les poblacions indígenes de la franja mediterrània i de més enllà dels Pirineus van evolucionar, entre el segle VI i principis del II aC, cap a nous models socials, econòmics, polítics i culturals. Malgrat l’aire de família que a primera vista semblen oferir-nos els ibers, la civilització ibèrica no fou ni uniforme ni homogènia.

A Catalunya, les poblacions indígenes de la primera edat del ferro van aconseguir un desenvolupament econòmic important a partir de l’agricultura i la ramaderia, així com els primers contactes amb els primers comerciants fenicis. Probablement ja des del segle VII aC, o una mica abans, els ibers  van intercanviar matèries primeres per productes exòtics. Els fenicis, instal·lats a l’àrea de l’estret de Gibraltar procedents del Pròxim Orient, començaren a freqüentar la costa catalana a la recerca de metalls. A canvi, oferien objectes i elements de luxe com el vi, l’article més preuat.

A partir del final del segle VII o inici del VI aC, els grecs prenen el relleu dels fenicis. Vi i ceràmiques gregues, també molt apreciades, van començar a arribar a les nostres terres. La fundació d’Empúries, entorn del 600 aC, significarà la consolidació d’aquesta influència grega sobre els ibers i que es mantindrà combinada amb la fenícia exercida des d’Eivissa, fins a l’arribada dels romans al final del segle II aC.

Els visigots:  A principis del segle V creuen els Pirineus els primers grups de pobles germànics. El territori de Catalunya formarà part dels regnes visigots de Tolosa, al segle V, i de Toledo, als segles VI i VII. Els visigots –una minoria amb relació a la població hispanoromana– acaparen el poder polític, econòmic i religiós. A l’inici del s. VIII, amb l’ocupació musulmana i la caiguda del regne visigot, comença un període de canvis polítics, militars, socials i econòmics profunds. Durant l’edat mitjana, Catalunya es troba dividida entre les terres cristianes del nord, organitzades en comtats, i les islàmiques del sud i l’oest, que constitueixen la marca superior d’Al- Àndalus. La sala mostra la col·lecció hispanovisigoda del Museu, on en destaca el singular tresor d’or de Torredonjimeno (Jaén).

Fenicis i grecs:  La nostra realitat actual seria impossible d’entendre sense un període fonamental de la història mediterrània. Entre els segles IX i III aC, l’acció de fenicis i grecs damunt els pobles riberencs va provocar l’esvaïment definitiu de les boires de la prehistòria. Les societats indígenes s’incorporaren al concert dels pobles amb escriptura, conegueren avenços tecnològics determinants per a la seva economia i assoliren així un alt nivell de civilització que, segles més tard, els facilitaria la integració dins la comunitat global forjada per Roma.

La Mediterrània, definida poèticament com el “Pont de la Mar Blava”, va esdevenir el camí per on van transitar els comerciants i mariners del vessant oriental expandint la cultura i la civilització fins als confins occidentals del món antic.

Roma:  L'arribada dels romans a finals del s. III aC va posar en marxa la romanització de la península Ibèrica, un procés d'adaptació de les comunitats indígenes cap a una nova cultura i organització social i econòmica. Roma va mantenir durant més de 700 anys un gran imperi al voltant de la Mediterrània, del qual l'actual Catalunya va ser un component important.

El territori que van anomenar Hispania els interessava tant per ampliar els dominis com pels valuosos metalls que podien extreure de les mines, o per les grans quantitats de cereals que obtenien dels seus camps. Els romans van estructurar el país traçant vies de comunicació on només hi havia camins enfangats, fundant noves ciutats i establint petites granges d'explotació agrícola i ramadera. Progressivament, la població ibèrica va ser absorbida i va quedar integrada dins d'aquesta nova estructura social, política i econòmica.

Les ciutats romanes van ser centres polítics, religiosos, administratius i econòmics del territori i reproduïen a petita escala el paper que exercia Roma, la gran urbs, en relació amb l'Imperi.